Claudia Pagès amb Nora Haddad i nara is neus

La peça de Claudia Pagès, una producció nova específicament concebuda per al Museu CA2M al costat de Nora Haddad i nara is neus, es podria definir com un concert: a partir d'una proposta tècnica succinta ─de llum, bateria i text─, fa una lectura de la història que col·lapsa diversos temps en el present del seu esdevenir performatiu. En els darrers anys, els textos, les escultures i els dibuixos de l'artista han consistit en formes de reparació temporal lligades a una cronopolítica queer. Enfront del temps productiu del capitalisme neoliberal i del biològic reproductiu, davant del temps històric tradicional teleològic i únic, la cronopolítica proposa altres relacions entre el cos i el temps que permeten posar veu i cos a les dissidències que produeixen afectes diferencials. Aquestes noves formacions temporals, transhistòriques i desviades, es materialitzen en aquesta performance com a possibilitats de bregar amb l'arxiu, les extraccions, les inscripcions i la violència històrica a través de la il·luminació, la veu i el so.

Els llums làser col·lapsen el temps de forma literal: la seva tecnologia high-tech és un salt temporal pel que fa a tecnologies medievals analògiques. Els dibuixos que projecten parteixen de les firmes notarials medievals, de les filigranes i les marques d'aigua utilitzades entre els segles XVII i XIX a Catalunya com a formes de circulació del poder. Els làsers arxiven el material per projectar-lo a les parets a manera de pintades, de grafits que es mouen a l'espai i són impossibles de fixar. Lluny dels làsers verds de la cultura de club, Claudia Pagès concep pintades murals animades, un arxiu mòbil fet amb llum de significants de poder fracassats que viatgen i es fragmenten transhistòricament. Aquesta manera de revelar el passat en el present, d'invocar formes de violència latents que encara li donen forma des d'un temps anterior, també anuncia futurs nous, politemporals, polivocals i vitals que tenen lloc en l'experiència mateixa del seu transcórrer performatiu.

Si les parets de les sales d'exposicions de la tercera planta del museu seran temporalment una publicació material, el text coreogràfic circula pels espais amb ressonàncies somàtiques en una dualitat al mateix temps negada. La peça transcorre a dues sales comunicades per una passarel·la exterior on la bateria negarà aquest efecte dual des d'una centralitat estructural. L'oralitat es desplaçarà entre els espais, inscrivint i reformulant sentits. El que és performatiu es concep llavors com un espai de troballa en un temps constantment interromput per a la circulació lliure dels cossos que escolten.

Som al món de la constant insistència del que és dual i la ultra resignificació.