Mostra del treball en procés de La Vía Láctea

La Via Làctia és un projecte de recerca escènica que gira entorn del concepte de lliure albir i la capacitat que té una persona de modificar —o no— el destí. Parla del que podem decidir fer i de la possibilitat de canvi que es té. En un context on imaginar alternatives a les nostres formes de vida i de producció sembla cada cop més difícil, ens preguntem com fer un primer pas que activi una altra direcció, per petita que sigui.

La peça es construeix com una acumulació d’intents, d’assajos, de moments que no apunten cap a una resolució, sinó que es presenten com un començament que no s’acaba, com un inici d’inicis.

La pregunta que travessa tot el treball és: ens podem quedar al punt de partida?

Es tracta d’un solo escènic o conferència performativa, pensat des del cos, en estreta relació amb la paraula. El projecte s’inspira en algunes fotografies i projectes de l’artista neerlandesa Melanie Bonajo, així com en la pel·lícula del director Luis Buñuel amb el mateix títol.

El punt de partida és la via làctia de l’univers i la fotografia Lily (2008) de Melanie Bonajo. Em sento com la Lily, nua damunt d’una pila de llibres, turons de coneixement que lluiten per abandonar les pàgines i filtrar-se dins del cos.

La peça tracta de reunir coses dispars, allò que tinc davant, que és molt divers, però també de connectar el que hi ha amb el que no hi és. Va de crear una constel·lació que, d’alguna manera, mogui alguna cosa. Va de no veure el conjunt. Va de sentir-se un poll en una perruca. De què viu el poll? De la sang: imagina-te’l en una perruca. Va de buscar una sortida en el lloc equivocat fins a quedar exhausta. Va de connexions improbables, de coses travessades, de màgia, de Kim Basinger i Carlos Jesús, de que un pedra et parli, d’espores violentes flotant en l’aire, d’acumulació originària, de telepatia i somnis premonitoris, d’exagerar-ho tot i d’inventar-ho tot perquè alguna cosa ens ajudi a viure d’una altra manera.